EL MUSEU DEL TEMPS VILAFRANCA 2023

Nom: Juan

Objecte: Arnés

Vull enterrar este arnés, el primer que vaig tindre, devia tindre jo uns 18 anys. I vull que estiga en el camí que ix del final de les Fonts del Llosar, cap amunt, cap a la muntanya.

Jo mai he sigut de parlar i expressar estes coses, però per a mi l'escalada ha sigut de les coses més boniques que he fet a la meua vida. Vam començar de molt críos agafant una corda de pita d'una pallissa i nugant-la darrere d'una carrasca, d'una roca, pujant i baixant a pols; després revistes i llibres d'escalada. I ens hem jugat un poc la vida, perquè baixàvem amb la corda rodant el cos, el coll, d'una manera que uf!

En esta zona vam començar amb gent del Centre Excursioniste. Ells ens preguntaven: «Els vostres pares ho saben, que feu escalada?». Déiem: «Sí sí», però no, els meus pares no ho sabien, què havien de saber? Jo els deia que me n'anava a la muntanya a caminar. Mon pare no m'hauria deixat, era prou perillós. Però si no teníem ni equip, ni peus de gat ni res... anàvem amb unes xiruques! Fins que un dia, més de mig any després (jo ja estava fart d’eixa tensió) em van deixar un macuto ple de material (cordes, arnesos, mosquetons). Quan ho va veure, mon pare em va preguntar: «Això que és? —És material per a escalar». «Com que escalar? Torna-li’l a l'amo. —No, no li’l tornaré, perquè jo escale». I a partir d’eixe moment vaig començar a comprar el meu propi material.

I després d'això, Montanejos, el Penyal d’Ifac, el Puig Campana, Riglos, Ordesa, Montserrat, el Verdon i Chamonix als Alps francesos, els Dolomites a Itàlia…

Me n'anava a escalar els caps de setmana. Mon pare tenia una rellotgeria i allí es va quedar a treballar el meu germà. Treballaven també els dissabtes, però com que no hi havia faena per a tots, jo anava a la fàbrica, on l'horari era de dilluns a divendres i això m'ha permés anar-me’n a escalar els caps de setmana [Juan ha treballat durant 34 anys en l'empresa tèxtil Marie Claire, que va tancar recentment, el 30 de juny de 2023]. He fet molts amics, sobretot de Castelló però també d’estrangers; trobàvem gent de tot arreu del món. Hi ha molta germanor, ens hem ajudat en situacions difícils.

Ara ja no escale. Ho vaig deixar quan vaig tindre família, perquè requereix molt de temps per a entrenar i posar-te fort. I perquè tinc una hèrnia discal. I un poc de vertigen també! Vaig caminant amb els meus fills i quan veig que algú s'acosta a la vora d'un camí, ai!, m’agarra una agonia a la panxa que no em puc arrimar.

Continue anant a la muntanya perquè ací hi ha molta activitat que es desenvolupa en la naturalesa, també amb la bicicleta, però no he trobat una sensació igual. L'escalada em donava molta llibertat, vas pujant i et vas superant a tu mateix. Has d'agarrar-te, girar cap a un costat, cap a l'altre, lliscar-te, pendular… és com un ball.