Skip to Content

EL MUSEU DEL TEMPS VILAFRANCA 2023

Nom: Alba

Objecte: EspillVull enterrar este espill, no per oblidar una de les etapes més dures de la meua vida, sinó per recordar que un moment difícil m'ha fet ser la persona que soc ara. De vegades la vida et sorprén amb notícies que no són agradables. Inesperadament em van diagnosticar un tumor cerebral. Estava embarassada. L'operació, bastant complicada, va anar molt bé; però, de sobte, vaig tindre una hemorràgia i em vaig quedar amb una sordera d'una orella i una paràlisi facial.

La cara és allò amb què t'expresses, la part en què et reconeixes i que crea la teua identitat, i psicològicament em va afectar molt. Ni tan sols podia tancar un ull. Em va costar més gestionar eixa part que la part de la malaltia. El primer any vaig passar quatre hores diàries de rehabilitació davant d'este espill. Quan no et veus bé, no t'agrada el que veus, passar tantes hores davant de l'espill és una cosa molt dura. Em recorde a mi mateixa davant d'ell plorant, pensant: «Que malament que estic, però ací seguisc». Eixa situació em va fer traure forces d'on no en tenia; pensant sobretot en el meu fill. Per això vull enterrar l'espill, perquè vaig aprendre a relativitzar algunes coses, a valorar i aprofitar el temp. Vaig pensar: «Canviaré el xip de la meua vida». Jo soc de Vilafranca, soc molt rural i he tornat a l'origen, on em vaig criar. Era l'època del covid i la mascareta em va aprofitar per a amagar-me. Per això m'agradaria enterrar-lo dins de l’Arborètum, en un cantonet concret, des del qual es veu la casa on visc ara, on vaig fer la rehabilitació i on m'amagava de la gent perquè necessitava un poc de soledat.

Les meues limitacions no m'han impedit fer res, encara que tocar la flauta sí que ha sigut una limitació que tinc i que anhele. També les fotos: en elles veig que no soc com abans.
Però he redirigit la meua vida i la meua teràpia ha sigut l'esport. Vaig passar de no poder ni pujar escales a fer una marató. Ara vaig a córrer més per muntanya. L'esport és la meua via de eixida, de canalització, com abans ho era la música. I la muntanya m'ha fet superar tot això. Adaptar-me al canvi i pensar la importància de les coses xicotetes. D'ahí l'espill; representa tot això. Jo li deia: «Espejito, espejito, ¿quién es la más bella del mundo?». I em veia com una carassa, sense expressió. Simplement somriure, pestanyejar, tancar els ulls per a dormir... jo no podia fer-ho. També em vaig adonar dels prejudicis que tenim. La curiositat dels altres, com et miren, t'afecta. Però el meu fill, que llavors tenia tres anys, mai em va dir: «Mamà, estàs diferent». Per a ell sempre era sa mare, sempre era jo.

Ara veig que ho he aconseguit, estic contenta, m'ha donat seguretat, m'ha fet més empàtica. I és una època de la meua vida que no vull oblidar, perquè forma part de mi i soc el que soc gràcies a això.

Com deien les meues amigues, ara soc una versió millorada, una Alba.2