Skip to Content

EL MUSEU DEL TEMPS  VILAFRANCA 2023

Nom: Mercedes

 Objecte: Quadret de fusta

 Vaig nàixer a Culla [a 29 km de Vilafranca] en 1934 i era molt xicoteta quan va començar la Guerra Civil. Però recorde molts soldats i tancs pujant per les roques i recorde que quan sentíem un avió ens n’anàvem tots els xiquets corrents al refugi, a la part alta del poble, perquè com que era un poble xicotet els xiquets teníem molta llibertat.

Un dia no vam aplegar a temps al refugi i el meu germà menut i jo ens vam ficar amb la àvia baix de l'ull de l'escala. La iaia ens tenia un a cada costat, tapats amb la seua falda. Ella resava. Però jo no patia, no veia la guerra igual que els majors, per a mi la guerra va ser com una novetat, una cosa diferent.

Mon pare era telegrafiste. I també recorde que tenia en l'oficina un matalaf i tota la guerra la va passar dormint allí, perquè l'oficina tenia un telèfon i la gent de les masies podia tocar en qualsevol moment si necessitaven alguna cosa.

Altres coses no les recorde, me les han contades. Per exemple, un soldat que em pujava als seus genolls i em deia: «Hola, rojilla», i els polls li corrien pels calcetins. L’àvia li deia a ma mare: «Però no li deixes la xiqueta, que agafarà polls» i ma mare li responia: «És que em fa llàstima, potser ell té una xiqueta com esta».

Este quadro que enterraré el vaig fer en 1942, ho diu darrere, tenia jo 8 anys. Vaig agarrar un tros de fusta i me'l vaig endur a la casa on havíem viscut fins que el meu avi va caure malalt i vam anar a viure amb ell. Anava molt allí perquè jo sempre he necessitat hores de soledat, era un goig, jo a soles amb les meues coses. Vaig dibuixar un paisatge i el vaig omplir amb una tècnica que havia aprés a escola, gastant trossos diminuts de corfa d'ou. Els apegava, ajudada per un escuradents, i en acabant els acoloria. El cel és gris perquè no hi hauria més colors, dic jo. En la postguerra hi havia molta escassetat. En lloc de xocolate berenàvem el que es cultivava, ametles i figues; no està malament tampoc! I quan mire eixe quadro encara sent eixa soledat, eixe ser ací sense que ningú em molestara. Sempre he sigut un poc rara. El pont em recorda al Pont del Rall, que no va ser danyat per les bombes i hui encara continua dret.

Ara pinte a l'oli, he xalat molt pintant, tinc la casa plena de quadros. Durant les vacacions d'estiu me n'anava a la masia de la meua cosina, a la Font d’en Segures. Allí veia jo pintors que pintaven paisatges, allí asseguts. Jo al·lucinava, pensava que això no era per a mi. Després, de major, ja a Vilafranca, em vaig apuntar a cursos i vaig pensar: «Potser jo podria fer un quadro». I el vaig fer. I vaig pensar: «Ah, doncs jo també puc».