CAMINOS ORGÁNICOS / CAMINS ORGÀNICS

BENICARLÓ - IES Ramon Cid - IES La Salle

"Jo era un oceà ple de profunditat i bellesa, però a tu et feien temor els meus taurons".

Visc en una urbanització i el meu trajecte diari està una mica allunyat de les zones urbanes, és un camí bastant tranquil que conec tan bé que sé qui viu a cada casa. Moltes d'aquestes cases només estan ocupades durant els mesos d'estiu o els diumenges assolellats per fer una paella.

El meu camí comença recollint dues de les meves amigues que viuen a la mateixa zona que jo, però sóc jo qui va a buscar-les perquè la meva casa és la més allunyada de l'institut. Surto de casa al voltant de les set i quaranta i recullo una d'elles. Després, fem una rotonda i ens trobem amb l'altra amiga. Sempre hem d'esperar-la, és la tardona, arriba tard per tot i els dies que no ho fa, ens sorprèn.

Després, arribem a l'entrada d'un camí que anomenem "camí de corbes", que és on vaig fer la foto. El més sorprenent és que va ser una casualitat. Anava cap a l'Institut per aquest estret camí, i a una de les meves amigues se li van caure les claus. Vaig agenollar-me a recollir-les i vaig veure una ombra d'unes branques que em va agradar molt, que suggeria profunditat, la profunditat del mar. M'agrada molt el mar, per a mí és part de la meva persona. Vaig observar un paral·lelisme amb les males experiències que molts joves vivim. Experiències que poden afectar la nostra autoestima, augmentar la culpabilitat, crear dependència o fer que vegis la vida d'una manera més negativa i insegura... en fí, que fan veure taurons al nostre ocean interior.

 En aquests moments de la meva vida, he de dir que he descobert moltes maneres de superar conflictes com aquests i de saber quan val la pena perdre el temps sobrepensant situacions.

 El camí és tranquil i no hi ha molta gent, és un camí estret de direcció única per als vehicles. Diria que quan hi ha més moviment és quan acabem els exàmens i venim comentant-los. Aquest any ja estem a batxillerat, ens prenem tot molt a la lletra, ja que només ens entren les típiques paraules de "no m'arribarà la nota" o "queda res per a l'EBAU".

 A vegades també ens agrada anar camí de l'Institut comentant els somnis que hem tingut la nit anterior. Jo des de petita he tingut moltes vegades el mateix somni. Era una nit d'angoixa en realitat, ara ho penso i no fa por, però per a la meva nena interior sí que ho feia, solia somiar amb llops que em parlaven i em cridaven. Va durar molts anys i moltes nits i va arribar al seu fi quan vaig créixer i ens vam venir a viure aquí a Benicarló. Alguna cosa molt curiosa.

 També dir que ens encanta parlar de coses paranormals, si he vist una ombra que es movia, que estava dormint i he sentit una porta que s'obria sola, fins i tot coses més "pesades" com les dimensions de l'Univers, el temps o objectes desapareguts fa segles que ningú ha trobat mai. Parlar de casos de morts i assassinats també ens captiva molt.

Quan ja quasi arribo a l'Institut, al final del camí de corbes, ens creuem moltes vegades amb la resta del grup d'amigues i sempre ens parem a donar-nos abraçades mentre algú crida: "Noies, que no arribarem”.  Quan finalment arribem al pàrquing, sempre em crida l'atenció la quantitat de motos que hi ha, totes aparcades en fila, un mar de motos. M'agraden molt les motos, encara que a vegades, m'avorreix el soroll que fan, tinc un sentit de l'oïda molt desenvolupat i els sorolls moltes vegades em molesten. Malgrat que és una qualitat que a vegades es fa servir molt bé. A casa, moltes vegades, he de cridar perquè em sentin, però després, sóc capaç d'escoltar les converses dels meus pares al pis de més avall, fins i tot com fan el cafè o es posen els cereals al bol pel matí. Quan feia natació sincronitzada, una de les raons per les quals la practicava era perquè sota l'aigua, no s'escolta res, em sentia feliç, tranquil·la.

Finalment hi ha un últim pas de zebra, el que ens porta gairebé a la porta principal de l'Institut. 

Martina Martínez