CAMINOS ORGÁNICOS / CAMINS ORGÀNICS  

BENICARLÓ - IES Ramon Cid - IES La Salle

 “En el meu carrer, de falla i casals, les ombres dels arbres ballen al compàs de la llum dels fanals. Els seues siluetes enllaçades en una dansa amb el vent de xaloc, prenent vida en la foscor, murmurant els secrets que de dia el carrer ha amagat, creant un escenari de màgia i misteri sota el cel estrellat”.

El camí orgànic que relate és el que va de la meua casa al casal de la falla. El col·legi, la falla i la casa de la meua besiaia estan molt a prop i des de xicoteta m'he criat per allí, jugant amb els meus amics i tirant petards. Al febrer-març passava el mes sencer a casa seua. Ella ja no està, però sí el seu record i jo continuo anant a la falla tots els dies durant les festes. La meua falla és La Barraca, a la qual pertanyem tota la meua família, pares, germana i jo, evidentment. El meu besiaio Paco va ser un dels fundadors i jo he mamat falla des de xicoteta. És una falla de menjar, perquè ací al poble diferenciem entre les que són de menjar i les que són de ballar. Les dones de la falla, sobretot, es passen tot este temps preparant-ho, amb amor i dedicació, i així, quan la gent ve a sopar, pot gaudir dels entrepans de llonganisses, de blanc-i-negre, de les braves o de les croquetes de carxofa, que com a bons benicarlandos que som, és el nostre plat més representatiu.

Com vos he contat abans, el meu besiaio Paco va ser fundador de la falla, però en aquella època les dones no hi podien formar part, perquè es considerava una cosa d’homes, encara que elles estaven allí dia i nit treballant tant o més que ells. Afortunadament, això ja ha canviat, i les dones som igual que els homes amb els mateixos drets i les mateixes recompenses. Ja no som homes ni dones; som membres de comissió.

 Des d’aleshores no he fallat mai a cap presentació ni a cap ofrena de flors a la Mare de Déu, tot i que no soc massa religiosa,  i ara que ja no soc una xiqueta em toca continuar treballant i continuar volent a la meua falla, perquè així es la meua herència fallera.

A mi m'encanten les falles. Són la meua festa. Acabo rebentada, amb blaüres, cremades... caic dolenta quan acaben, però m’és igual, són perfectes. Si poguera ser, les faria encara més llargues! I encara que em fico al llit molt tard, matino per a estar a la falla ajudant en el que calga. El moment més intens per a mi és la cridà i la cavalcada del ninot, dos nits de nervis, diversió i ganes de que comencen. Des que va morir la meua besiaia, fa dos anys, també l'ofrena, ja que ella era molt creient i li agradava molt. Ella no es va vestir de fallera mai, perquè deia que això era cosa de jóvens, però quan ens veia entrar a la meua germana i a mi  pel carrer de la falla, amb les mantilles ben enganxades als monyos, allí estava ella amb els nostres rams a les mans i la il·lusió als ulls.

 Eixa il·lusió em va fer fallereta infantil al 2016, amb la meua padrina com a fallera major, i el meu falleret de tota la vida, perquè ella ens volia vore, abans de morir-se, les dos juntes, de càrrecs. D’eixe any recordo que el ninot central era la figura d'una xiqueta amb el cabell verd i, curiosament, tenia unes pigues com les meues. Potser per això la vaig sentir meua des del principi, perquè era com si estiguera veient-me reflectida en un espill. La nostra gran sorpresa va ser que vam guanyar el primer premi!

 Durant tota la meua infància, fins que la besiaia va faltar, ma germana i jo passàvem la setmana de falles a sa casa. Aleshores i ara també, només eixir per la porta i veure a la gent amb el polar i la bufanda de falles ja em fa sentir bé. Sempre al mes de març fa molt de fred, però això no es excusa per no gaudir la festa. Hi ha molt de soroll i això m’agrada; no hi ha falles sense soroll.

Baixo pel carrer Ramón y Cajal i en el número 34 està la casa de la meua besiaia, on he passat tant de temps. És una casa baixa, d'eixes antigues, amb una terrat a la part alta al qual els meus pares van posar una barana, perquè la meua germana i jo sempre trèiem el cap i ells patien de que ens tiràrem de dalt a baix. Podíem passar hores en aquell terrat, mentre ella estava seia en una cadira i feia sopes de lletres.

 Continuem caminant per aquest carrer i ens anem trobant amb gent de la falla, perquè molts viuen per allí pels voltants del barri, així que ens ajuntem pel camí i anem tots junts cap al casal. 

 La falla actualment es col·loca davant del MucBe i a l'entrada del carrer de la Pau, que és el lloc de la foto. Aquest carrer és el lloc on encara avui en dia estem sempre, on féiem malifetes amb els amics i tiràvem petards de xicotets. També és el lloc on ens amagàvem i guardàvem els nostres secrets, com cremar gots de plàstic o tirar-nos aigua, sobretot a l'entrada d’un pàrquing o al portal que hi ha davant. Ens agradava imitar els grans i construíem la nostra pròpia falla xicoteta, amb paper, cartó i pals per a després, el dia de sant Josep, cremar-la amb traques o petards. Un de tots feia de fallera major i un altre de pirotècnic i quan la fallera major deia «senyor pirotècnic, pot començar la mascletà», el que feia de pirotècnic encenia la traca mentre tots els altres ja estàvem corrent perquè no ens explotara damunt. Els pares ho escoltaven i sempre venien a bonegar-nos, però sempre en donava igual i ho continuàvem, perquè en gaudíem.

Avui en dia tot això són anècdotes i records que sempre ens identificaran.

 Gal·la Ortiz